Art Solidari
Art Solidari durant aquest període de temps ha realitzat activitats amb
un grup d’aproximadament uns 35 nens i nenes del barri del Raval, de la ciutat de Barcelona, concretament del Casal L’Hora de Déu.
Aquest col·lectiu pertany a famílies desestructurades i amb problemes tant d’integració pel fet que, la majoria son immigrants, com per problemes socials i culturals.
Aparentment tots els nens i nenes estan escolaritzats, però això no treu el fet que tots els dies vagin a l’escola. Hi ha nens que viuen amb familiars, es a dir, que no viuen directament amb els pares i això promou de vegades el fet que estiguin una mica mes al seu aire, sobre tot si es tracte dels avis o persones grans.
Art Solidari el que pretén es que, utilitzant l’art i la musica con a mitjans, aquests nens i nenes puguin veure una mica mes enllà del que veuen en el seu barri. Puguin descobrir que el mon es mes ampli que el que ells viuen diàriament, puguin ser mes sensibles cap a la resta del col·lectiu i puguin aprendre a compartir el que tenen i el que senten, per ta d’arribar a una integració sociocultural on la pluriculturalitat sigui enriquidora per tots els que vivim al barri, a la ciutat o al món sencer, ja que el que es pretén sobre tot, es promoure la cultura per la PAU i l’apropament als valors i a l’AMOR.
D’entre tots els nens i nenes s’han fet tres grups per edats. El grup dels petits està format per nens i nenes entre 4 i 6 o 7 anys, el dels mitjans per nens i nenes de 7 fins a 9 o 10 anys i el grup dels grans, que son nens i nenes de 10 a 12 anys.
A l’hora de passar d’un grup a l’altre és te en conte la maduresa del nen o nena, ja que si la tendència que tenen és de ser una mica més “infantils” que la resta del grup, poden haverhi problemes de convivència.
Amb cada grup és van realitzar activitats semblants, en una part, tot i que adaptades a cada edat i sempre tenint molt en conte el grup en sí mateix. Es a dir, que s’observa la pròpia característica del grup en concret.
Amb el grup dels mitjans, que va ser el primer en el que vàrem realitzar les activitats. Les activitats van durar des del mes de setembre fins a desembre.
L’objectiu era filmar una pel·lícula per poderla presentar als pares a final del trimestre, a la festa que es fa al mateix casal i que cada any és un moment on s’ajunten tant els pares i mares amb el seus fills, com els monitors i el nens i les nenes. Es en moments com aquests on en promou la interculturalitat i la convivència, compartint uns amb altres el menjar típic d’un país proper o llunyà, con el cuscús, juntament amb un pa amb tomàquet.
A més a més, i com cada Nadal, s’ajunten tots els casals del barri i presenten un treball realitzat pels nens i nenes, al teatre d’una l’escola de les del mateix barri. Normalment es concentren més de doscents criatures de diferents edats, religions, color i cultura i tots gaudeixen i gaudim, de les representacions d’uns i altres.
Amb aquests actes els nen i les nenes es veuen molt protagonistes i és un moment molt important per ells ja que, el públic, que esta format per pares, mares, germans, amics, veïns i per altres persones, observa la feina feta i veu al nen i la nena com un ésser que, a part de la convivència que habitualment te amb ell, pot realitzar actes que, és possible, no s’hagués plantejat mai. Es a dir, que és un moment genial per veure el nen com un individu que pot arribar més enllà, molt més enllà.
El primer dia es fa una presentació del que serà l’objectiu del trimestre. S’explica al grup la proposta de que és podria fer una pel·lícula, per tal de que sigui el grup qui, d’alguna manera, exposi quines activitats vol realitzar. Surten algunes idees com ara escoltar música, ballar, no fer res, insultarnos.....i d’aquí a munt. Al final s’aprova la idea de fer una pel·lícula.
Les reaccions d’alguns dels participants son oposades ja que pensen que és molt difícil i que això solament es fa a la televisió, que no tenim res... i diferents objeccions que mica en mica es van solucionant.
Per buscar la implicació o el màxim d’implicació del grup el que es fa és que ells mateixos, d’una manera dinàmica i activa, vagin resolucionant les parts que no deixarien que el projecte prosperés. Es a dir, els monitors d’Art Solidari van fer l’exposició del que tenien i del que faria falta per poder fer la pel·lícula, i aquells apartats que manquen, és on s’ha de buscar una solució per tal de solventarlos.
Per exemple del tema del vestuari es va dir que no volien sortir amb vestits de bosses de plàstic o de cartolina, així, s’havia de buscar un altre tipus de vestuari. La forma que es va acordar de fer és demanant vestits a persones que poguessin tenir o be al propi casal. I així es va fer. Cada un dels personatges de la pel·lícula va tenir el seu vestit, encara que algun era una mica petit, però amb una samarreta del mateix color també es va poder arreglar.
D’aquesta manera es van solventar totes les objeccions que hi havien per poder realitzar el projecte.
Amb aquestes actuacions i dinàmiques el que es va aconseguir es que els participants veiessin que quan a la vida ens trobem en traves, no ens serveix de res acoquinarnos, si no que es molt millor ser forts i buscar els mitjans per poder aconseguir allò que ens hem proposat.
El següent pas va ser el guió.
Havia de ser una pel·lícula on no hi haguessin dolents ja que no hi ha dret que tots pensem que el llop es dolent per que es volia menjar a la caputxeta vermella.
Es va plantejar al grup un nova forma de fer històries on ningú tingués que fer de dolent. Una nova i renovada manera de passar una estona i de CREAR un conte on tots son bons i l’única cosa que passa és un fet.
CREAR amb ORIGINALITAT.
Això no va ser fàcil, ja que es demanava la implicació del grup i com que sempre, a les històries que estem acostumats a sentir, hi ha algú que ha de suportar el paper de dolent, ara la cosa era poc usual i una mica complicada.
La feina del monitors d’Art Solidari va ser, junt amb els nens i nenes del grup, CREAR la història.
Donat que el grup estava format per més nenes que nens, la història va derivar cap a les princeses, més que cap als futbolistes, que en principi proposaven els nens. Però lo important era que tots volguessin participar, si no, la proposta no hagués estat portada a termini.
Un altre qüestió que és va tenir en compte era que cada un dels actors i actrius, a la pel·lícula es continuaria dient pel seu nom real, és a dir que no es buscarien noms artístics. Amb això el que s’aconseguís és que el nen i nena és sentin molt més identificats en sí mateixos.
Ajustant contínuament cap a una banda i cap a un altre, per fi és va poder fer, més o menys el que seria el primer guió, per tal de tenir una base i poder començar.
L’elecció dels personatges va ser fàcil ja que totes les nenes eren princeses i els nens havien d’elegir entre fer de pintor o d’àngel.
Els monitors d’ Art Solidari van explicar el que faria cada un dels personatges, més o menys, i veient una mica quin era el nen o la nena que es veia mes motivat pel personatge, van animarlos a que es decidissin per aquell personatge.
Així, la princesa primera era la Soumaya, que era la que feia un dels personatges principals i desprès, l’ Antonio seria el pintor i l’àngel, el Said. En principi tothom estava molt aguts amb el seu paper.
Al segon dia de la filmació el Said ja no volia ser l’àngel pel que vàrem tenir que convèncer entre tots a l’Antonio de que li canviés el paper, per que evidentment, no estava gens ni mica d’acord en fer un paper femení i convertirse en princesa. Per fi es va poder aconseguir fins que al proper dia un altre cop ens vam trobar en un cas semblant.
Mica en mica cada un dels nens va entrar més en el seu personatge i pràcticament ja no s’havia de dir quin era el seu vestit, si no que ja, sols, s’ho posaven inclús portant algunes sabates de casa que li feien joc amb el vestit que portava.
D’alguna manera cada dia de la filmació s’havia de modificar alguna part del guió o canviar algun personatge que, de cop i volta, deixava de venir a les classes o afegir a algun de nou, tenint que improvisar un nou personatge canviant tota una part del guió.
A més a més del guió i del vestuari, s’havia de tenir en compte el decorat.
Degut a les característiques del grup, no hi havia possibilitat de poder sortir a filmar a fora del local. Per això vàrem tenir que aprofitar l’espai que teníem a dintre del local on habitualment es realitzen les activitats.
Es va proposar de fer un decorat pintat per ells els dies que fan plàstica, però al final no va ser possible. Així dons, teníem un local quadrat amb poc angle per posar la càmara i amb una mica de fredor per part de les parets que encara no estaven decorades amb els murals que fan els nens i nenes.
Com que els mitjans de que disposava Art Solidari eren una mica precaris a nivell econòmic, però molt plens d’entusiasme i il·lusió, es va improvisar amb un cobrellit estampats amb flors i de l’altre banda de color verd i unes petites plantes que solament van durar el primer dia de l’actuació ja que no tothom sap, encara, que son delicades.
El cobrellit representava el terra de gespa i les flors, amb una mica d’imaginació, volien fer veure que es tractava del jardí d’un palau.
Per fi es pa poder fer el guió i començar a filmar.
GUIÓN DE LA PELÍCULA.
NARRADOR:
Había una vez una princesa que se llamaba Soumaya, que tenia muchas ganas de tener un cuadro suyo. Así que empezó a buscar a un buen pintor.
Pensó entre muchos pintores con diferentes estilos, pero al final se decidió por Said.
Said era un gran pintor árabe que había pintado a muchas reinas y reyes y princesas de otros países, pero ahora apenas pintaba por que tenia que trabajar en otras cosas. Pero aunque hiciera tiempo que no cogía el pincel, era el mejor pintor que se podría tener.
La princesa Soumaya estaba muy contenta de por que, por fin, iba a tener un cuadro suyo para colgarlo en su palacio y que todos sus amigos lo pudieran ver.
Y así empezaron las sesiones de pintura. El pintor Said cogió su paleta y sus colores y se preparaba para empezar a pintar a la princesa Soumaya.
Pero cuando iba a empezar... ¡de repente! Se dio cuenta de que no tenia inspiración... no había manera de que pudiese empezar el cuadro. Tal vez hacia demasiado tiempo que no pintaba ¡Su pincel no se movía!
Estaba verdaderamente asustado y preocupado y la princesa Soumaya también estaba triste por que no podría tener su cuadro.
SAID: ¡ estoy preocupado! No se que voy ha hacer
SOUMAYA: ¡Ahhh... que triste estoy! No voy a poder tener mi cuadro....
Los dos estaban muy tristes.
SAID: he perdido la inspiración... ya no podré pintar nunca más...¡ ahhhh! (llora) NARRADOR:
Así pasaron los días y los meses y los dos estaban muy apenados. Pero de repente, como por arte de magia, un día, apareció un ángel. Era el ángel Antonio que se había enterado de lo que había ocurrido y había venido volando a ver si podía ayudarles.
Así habló a Said y le dijo:
ANTONIO: hola Said! No te preocupes yo te ayudare y volverás a tener inspiración.
SAID: si por favor, por favor, por favor...
NARRADOR:
El ángel Antonio reunió a algunas de las personas más importantes del palacio y les dijo que tenían que llamar a la inspiración todos juntos, para que Said pudiera pintar el cuadro a la bella princesa Soumaya.
Una vez estuvieron todos juntos empezaron a llamar a la inspiración.
TODOS JUNTOS: ¡inspiración! ¡inspiración! ¡inspiración! ¡inspiración!
NARRADOR:
Así llamaron una y otra vez a la inspiración pero esta no aparecía...... pero de repente, como por arte de magia, apareció una bella muchachita. Era la inspiración para el pintor Said.
Al pintor Said se le iluminó la cara y todos los allí presentes se pusieron muy contentos. La princesa Soumaya estaba tan feliz, que no sabia que hacer y reía y reía de felicidad.
Así el pintor Said empezó a pintar y pintar a la princesa y como se habían hecho muy amigos eran muy felices.
Cuando el cuadro estuvo acabado la princesa Soumaya dio una fiesta en su palacio para todo el mundo que quisiera ir.
El pintor Said estaba muy contento de ver lo feliz que estaba la princesa Soumaya y de que, otra vez, volvía a tener inspiración y podía pintar, que era lo que más le gustaba en el mundo.
La princesa Soumaya estaba también muy contenta y feliz de ver al pintor Said como sonreía.
Y todas las personas de la fiesta vieron el bonito retrato de la princesa Soumaya y estaban llenas de gozo y alegría.
TODOS JUNTOS: El arte, la música, forman parte de nosotros, por eso es importante tenerlos muy presentes en nuestra Vida.
FIN
Aquest era el PRIMER guió que es va presentar, però que degut a la poca continuïtat d’alguns dels nens i a la aparició algun altre durant el rodatge de la pel·lícula, es va tenir que adaptar el guió constantment.
Les sessions de filmació estaven plenes de sorpresa ja que de repent un nen no volia fer el paper que havia elegit i a l’altre no li agradava el vestit...
Poc a poc i amb molta paciència es parlava amb el nen i se’l feia entendre que no era bo per ell que darse al marge de l’activitat, ja que desprès veuria a tots els seus companys sortint per la tele i ell no estaria allà amb tots, amb la oportunitat tant bona que tenia de poder formar part d’un projecte bonic.
A més a més, tampoc es veuria el dia de la festa dels pares ni de la festa entre els casals del barri. I sembla que no però es feia una mica de reflexió i es tornaven a incorporar al grup per recomençar les filmacions.
Algun dels dies vàrem tenir boicots a les sessions de l’activitat o les activitats, per això es va plantejar als nens i nenes molt seriosament, el deixar el projecte i passar a fer altra tipus d’activitats més variades.
La sorpresa va ser mútua ja que ells no s’esperaven que els hi diguéssim això i de forma tan contundent i per altre part, la sorpresa va ser nostra quan els mateixos nens i nenes van començar a comentar el comportament d’alguns dels participants i a proposar que deixessin de fer la pel·lícula i que la fessin solament els que volien de veritat ferla.
Això va causar molt rebombori ja que, de cop, tots volien fer la pel·lícula i tots deien que el seu comportament seria correcte. En aquest moment vàrem aprofitar per comentar la importància de una bona conducta per tal de poder respectar a l’altre i no veure’l com si fos un enemic.
També es va comentar el que passaria a la filmació d’un pel·lícula de cinema, si de repent els actors comencessin a comportarse d’aquesta manera. Es va donar importància al espai que te cada un d’ells en un moment determinat, es a dir, quan havia de sortir a la pel·lícula i s’havia de filmar a un nen o nena en concret, els altres havien de esta quiets respectant el temps de filmació per que surtis be.
Així, mentre un estava actuant els altres podien veure con ho feia, però no es podien fer crítiques ja que, normalment, no eren massa constructives.
Aquestes filmacions sempre estaven acompanyades d’un altre activitat com ara un escolta musical, uns exercicis de respiracions per poder relaxarnos abans de començar, però lo cert es que mica en mica, els participants es van integrar molt en el personatge i en el seu paper i quan s’acostava l’hora de començar la sessió ja estaven començant a posarse els vestits. Per això va haverhi molts dies que no es van poder realitzar les altres activitats ja que tot el temps es dedicava a la filmació de la pel·lícula.
Mica en mica es van filmant les diferents seqüències de la pel·lícula fins arribar al final.
OBSERVACIONS A COMENTAR
La majoria de les nenes i nens van estar d’acord des de el principi de fer un pel·lícula però, com sempre, la falta de motivació i la seqüència de poques ganes de fer res, és a dir, la falta de motivació, va fer que fos una mica complicat.
Ara bé, des de el moment en que es va plantejar abandonar el projecte, i es va fer la reflexió del per què, tots van reaccionar de forma més participativa i respectuosa, tant amb els monitors com amb els seus companys.
Lo sorprenent era quan un d’ells feia alguna mala passada, els mateixos nens i nenes, li cridaven la atenció, és a dir, que en va aconseguir que fossin, d’alguna manera ells mateixos, els que es “controlaven” per tal de poder realitzar la tasca preparada per aquell dia.
El respecta i la comprensió es van fer més plausibles a mida que avançava el temps i les “tomes” es portaven a termini.
També es van veure canvis importants a la motivació dels infants.
No hi havia problemes per posarse els vestits i tenir cura del vestuari, es prestava molta més atenció a les pautes que marcava el guió i a les escenes, es respectava el temps de filmació de cada un d’ells, sense, pràcticament, passar pel davant de la càmara ni fer gestos obscens o fora de lloc...
Durant les filmacions següents, les rialles dels participants eren latents per una caiguda de perruca d’algun dels participants o per unes bambes amb un vestit de princesa, amb uns mitjons de color pastanaga.
S’havia aconseguit fer un grup homogeni en el sentit de l’activitat que s’estava realitzant, amb respecte, harmonia i un espai on tothom s’ho passava d’allò mes be.
Es va veure un augment de l’ il·lusió cada vegada més latent a mida que anaven avançant a les filmacions i s’acostava el dia de l’estrena.
Els participants estaven impacients per veure’s a la “gran pantalla” i poder gaudir d’un feina feta per ells i que compartirien amb els altres. Un projecte on ells eren els protagonistes i on els seus pares els veurien, a més a més, de moltes persones del barri que els coneixen, de companys del cole, de familiars i dels monitors del casal que en aquesta tasca no participaven.
Aquí es presenta una mica el que van ser les gravacions de la pel·lícula.
GRAVACIÓ DE LA PEL·LÍCULA
PELICULA. Grabación escenas
1.ESCENA: duración total aprox. : 20 “. DECORADO: Poner tela verde en el suelo y algunas plantas (jardín). Princesa Soumaya sentada en el suelo acariciando las flores. Gesto de ilusión. Hace gesto de pensar y pensar.
NARRADOR: Había una vez una princesa que se llamaba Soumaya, que tenia muchas ganas de tener un cuadro suyo. Así que empezó a buscar a un buen pintor. Pensó entre muchos pintores con diferentes estilos, pero al final se decidió por Said.
2.ESCENA: duración aprox.:25” DECORADO: jardín Soumaya con alegría. Sonrisa muy amplia. Junta las manos y las lleva hacia el pecho subiendo los hombros. Hacer notar mucha alegría. Ha encontrado al pintor.
NARRADOR: Said era un gran pintor árabe que había pintado a muchas reinas y reyes y princesas de otros países, pero ahora apenas pintaba por que tenía que trabajar en otras cosas. Pero aunque hiciera tiempo que no cogía el pincel, era el mejor pintor que se podría tener.
3.ESCENA: duración aprox.: 14” DECORADO: jardín Entra en escena Said muy sonriente. Hablan con Soumaya y comentan muy sonrientes los dos.se dan la mano como llegando a un acuerdo.
4.ESCENA: duración aprox.: 11” DECORADO: tela blanca colgada de la pared encima pizarra azul para destacar. (sala pintura) Said con pala pintor y pincel. Soumaya en pié en posición determinada (que la elija ella).
5.ESCENA: duración aprox.: 16” DECORADO: sala pintura. Said triste y asustado. Se mueve como temblando. Mira de un lado a otro. Soumaya se queda con la boca abierta y los ojos muy abiertos como sin saber que ocurre.
NARRADOR: Pero cuando iba a empezar... ¡de repente! se dio cuenta de que no tenía inspiración... no había manera de que pudiese empezar el cuadro. Tal vez hacia demasiado tiempo que no pintaba ¡Su pincel no se movía!
6.ESCENA: duración aprox.: 20” DECORADO: sala pintura Said se pone muy triste y compungido. Soumaya se lleva la mano a la cara en señal de tristeza. Said acaba haciendo gesto de llorar.
SAID: ¡ estoy preocupado! No se que voy ha hacer SOUMAYA: ¡Ahhh... que triste estoy! No voy a poder tener mi cuadro....
NARRADOR: Los dos estaban muy tristes.
7.ESCENA: duración aprox. : 29” DECORADO: jardín. Said y Soumaya sentados con cara de pena. Aparece Antonio y hace gesto abriendo las dos manos y moviendo la boca y muy sonriente. Said y Soumaya lo miran con cara de sorpresa. Los ojos muy abiertos y la boca abierta.
NARRADOR: Así pasaron los días y los meses y los dos estaban muy apenados. Pero de repente, como por arte de magia, un día, apareció un ángel. Era el ángel Antonio que se había enterado de lo que había ocurrido y había venido volando a ver si podía ayudarles. Así habló a Said y le dijo:
8.ESCENA: duración aprox.: 7” DECORADO: jardín Antonio haciendo gesto de comunicar a Said. Movimiento de manos.
9.ESCENA: duración aprox.: 5” DECORADO: jardín Said se levanta y se acerca a Antonio. Los dos se ponen muy sonrientes. Se ponen a saltar de alegría. Soumaya también se pone contenta.
10.ESCENA: duración aprox.:29” DECORADO: jardín Antonio va recibiendo a los demás actores. Van llegando todos y empiezan ha hablar entre ellos. Antonio les va diciendo y todos le miran.
NARRADOR: El ángel Antonio reunió a algunas de las personas más importantes del palacio y les dijo que tenían que llamar a la inspiración
11.ESCENA: duración aprox.:11” DECORADO: jardín Todos juntos dicen repetidas veces la palabra inspiración. Con los brazos se hacen gestos extendiéndolos y moviéndolos hacia la cabeza
12.ESCENA: duración aprox.:19” DECORADO: jardín Todos con un poco cara de pena y haciendo gestos de fastidio. Aparece de una esquina Naila de forma muy suave haciendo gestos con los brazos como si viniera volando.
NARRADOR: Así llamaron una y otra vez a la inspiración pero esta no aparecía...... pero de repente, como por arte de magia, apareció una bella muchachita. Era la inspiración para el pintor Said.
13.ESCENA: duración aprox.: 17” DECORADO: jardín Todos con cara de sorpresa: boca abierta y ojos muy abiertos mirando A Naila. Cara de Said muy sonriente. Soumaya con cara de felicidad Al pintor Said se le iluminó la cara y todos los allí presentes se pusieron muy contentos. La princesa Soumaya estaba tan feliz, que no sabia que hacer y reía y reía de felicidad.
14.ESCENA: duración aprox.:12” DECORADO: sala de pintura Said pintando el cuadro. Soumaya que elija una posición que le gustaría.
15.ESCENA: duración aprox.: 54” DECORADO: jardín. se colgará una fotocopia de la foto.
Todos los actores en el jardín admirando el cuadro. Said muy contento y sonriente. Soumaya muy feliz. Todos admiran el cuadro y hacen movimiento con la cabeza en sentido afirmativo y una leve sonrisa.
NARRADOR: Cuando el cuadro estuvo acabado la princesa Soumaya dio una fiesta en su palacio para todo el mundo que quisiera ir. El pintor Said estaba muy contento de ver lo feliz que estaba la princesa Soumaya y de que, otra vez, volvía a tener inspiración y podía pintar, que era lo que más le gustaba en el mundo. La princesa Soumaya estaba también muy contenta y feliz de ver al pintor Said como sonreía. Y todas las personas de la fiesta vieron el bonito retrato de la princesa Soumaya y estaban llenas de gozo y alegría.
16.ESCENA: duración aprox.: 15” DECORADO: jardín Todos al lado uno de otro repitiendo la frase. Cuando se acaba de repetir empiezan a reír y a dar saltos de alegría y a tocar palmas.
Duración total de la grabación: 4,9 minutos
FIN
Així es com es volia fer, en principi la filmació i que la veu dels nens i nenes surtis en els moments concrets. Així es que vàrem començar les gravacions.
La gravació de les veus dels nens i nenes es va començar a fer a estones combinantho amb les activitats que es realitzaven en aquell moment amb tot el grup. Es a dir, que cada un dels participants sortia un moment a fer la gravació que li tocava.
Això no es va poder portar a termini per la falta d’assistència d’alguns nens o nenes i per que a la gravació sortia el soroll de fons dels altres assistents a les activitats en grup.
O sigui que al final el que es va tenir que fer es aprofitar les estones de filmació i la narració, que en principi també estava prevista ferla per alguns dels nens mes grans del casal, encara que no pertanyessin en aquest grup, va ser feta per una monitora d’Art Solidari.
Tot i així la pel·lícula que va sortir va està força bé i va agradar moltíssim tant a grans com a petits.
Aquesta pel·lícula es va estrenar al desembre del 2001 al teatre de l’escola Collaso i Virgili del barri del Raval de Barcelona, amb una afluència de mes de 200 nenes i nens del barri i, la veritat es que va ser tot un èxit.
Com que la majoria de nenes i nens es coneixen al barri, a molts, els hi va sobtà molt això de veure al seu veí a l’escenari, projectat en una gran pantalla i com a protagonista d’una pel·lícula, amb vestuari molt adient i actuant com si fos un gran actor o una gran actriu. Es pot suposar l’efecte que això va poder causar a alguns dels espectadors, ja que per ells és una cosa molt extraordinària poder plantejarse realitzar una activitat aquesta mena.
Per un altre banda, els actors i actrius, que encara no havien vist la seva pel·lícula, es van quedar, literalment, amb la boca oberta ja que, de repent i, com diu la narració, “como por arte de magia”, es van veure a la pantalla, amb la seva careta bruta que tantes vegades li havíem dit que seria millor que se la neteges, amb la perruca de costat, amb el vestit malament cordat o amb aquells gestos que més d’una vegada li havíem proposat que fes la representació d’un altre manera... però el cas es que allà estaven ells i elles, tal i com eren.
L’ expectació fou fantàstica, tothom estava sorprès i enlluernat... ells i elles allà, en aquella gran pantalla.
Els aplaudiments van ser també espectaculars, molta gent cridava els “bravos” que tan agraden als actors i actrius i desprès, van pujar a l’escenari a donar les gràcies al públic. Un públic agraït per haverhi passat una bona i divertida i sorprenent estona.
Molts mes detalls es podrien escriure en aquesta memòria, ja que, l’encant de col·laborar amb aquest tipus de nens i nenes, on la pluriculturalitat, entre d’altres, comporta sorpreses contínues, canvis, reestructuracions, ajustaments per una banda i per un altre, recomençaments....... que els adults, per la nostra insistència en ferho be i per la dolenta costum de voler ferho tot perfecte, no sempre estem preparats per escoltar i veure i pensar i adequar i crear i ......... el que el nen t’està demanant en aquell moment, és a dir que, alguna vegada ens teníem que assentar a taula i enraonar del perquè estava succeint el que estava succeint.
Tots els monitors d’Art Solidari teníem i tenim molt clar el que volem fer, que es posarnos al servei dels nens i nenes i passar, tots plegats unes bones estones que ens portin a TOTS cap a una consciència de la persona con individu, cap a una consciència dintre d’un col·lectiu amb un respecte i civisme i cap a una cultura de la PAU amb el pensament compartit entre el que em passa a mi com a persona i el que passa al meu voltant, més proper i més llunyà.
El resultat és que al finalitzar les filmacions i durant les mateixes moltes vegades es feia latent el respecte per l’altre, la possibilitat de veure com és el comportament d’un àngel per exemple o com es pot sentir una princesa.... que succeeix quan tothom fa el que ha de fer i que succeeix quan cadascú va pel seu compte....
Donat la manca de recursos que teníem tots ens vam veure ena mica implicats a l’hora de buscar allò que es necessitava. I evidentment, les nenes i els nens que participaven van posar el seu granet de sorra. Aquest va ser un altre motiu per fer mes “pinya”, ja que es donava un fet que ens involucrava a tots plegats, tots estàvem amb un mateix objectiu.... i s’havia d’aconseguir
Els somriures per part dels nens i nenes, i alguna llàgrima per part d’alguna monitora, la disminució de l’agressivitat, la implicació cap a un projecte en comú, compartit per un grup on la pluriculturalitat es fa latent, la sensació que veiem en els participants d’estar fent el que volien, amb llibertat i alegria, l’expectació del que succeirà al final de l’activitat d’una “cosa” que no ham fet mai, l’acte de fe en els monitors que els hi dèiem el que es faria al final... tot això es va convertir en una capsa decorada en flors i plena d’olor de gespa fresca i sana.
SEGON TRIMESTRE
El segon trimestre el col·lectiu que vàrem tenir era el del grup dels grans, es a dir, nens d’entre nou i dotze o tretze anys.
Els hi vàrem proposar de fer un concert de percussió. Amb ells els hi va semblar molt be, ja que, tots mes o menys tenen el ritme a la sang, es podria dir, sobre tots els nens més que les nenes.
Així es que vàrem començar els assajos. De seguida ens vam adonar de que era impossible assajar, ja que el soroll no deixava fer activitats als altres grups.
Per això vàrem tenir que buscar un altre local per realitzar l’activitat.
El coordinador del casal es va posar en contacte amb el casal del Drassanes per veure si allà podríem fer l’activitat.
De mentre això es solucionava, les trobades que fèiem amb els nens s’explicava una mica la història de la música: com va començar a la època de la prehistòria, quins objectes van anar trobant els homes prehistòrics, com vivien, com es la musica barroca o del renaixement, la clàssica, la pop, el rock, les balades….
La dinàmica que es portava era la de fer una presentació del tipus de musica que es parlaria i desprès una escolta musical.
Els participants comentaven el que els hi semblava la musica, si la havien escoltat algun cop o mai, si es semblava a alguna altre tipus de música que ells escolten actualment…
Per fi vàrem poder anar al local del casal de Drassanes.
Allà teníem una sala per nosaltres sols on es podia fer tot el soroll que volguéssim sense problemes de poder molestar a la resta del personal.
I així vam començar els assajos. Cada dia anàvem tots plegats cap el local veí amb una bossa gran on hi havia els instruments.